Relatos

Domenche de cine.

¿ Te’n acordas d’ixe cine que ñ’habeba a la entrada de casa Cllavèra? Allá pels ans sesenta, la ilusió èba que llega-se el domenche p’ana a vèr la película que posaban. Tanto se’n te’n donaba de lo que fè-sen, lo més importante èba pod’hie entrá, e ixa obcuridad y silèncio , a vegadas trencat per las risas o els “ huys “ que gritabas per els sustos o emocións de lo que vedebas en la pantalla, o tamè el envolucra-te con la trama, la fantasía de las imagens y de lo curtet que se te fèba cuan posaba FIN. Ñ’habeba vegadas que a mitat de la película se’n anaba la imagen, s’ hèba trencau la cinta , bueno …se féba un descanso y la chen aprovechaba p’ana a pixá o fè algún comentario de lo qu’ hèbas visto. Els fumados s’enceneban un cigarro, pues a la vegada se dixaba fumá y axí se posaba una fumarèra que casi no se vedeba res , hasta els ulls se te posaban royos.. Ixo si, al atro día, la ròpa encara fèba oló a tabaco. ¡Qué tiempos aquells, còma els recordó! Escrito presentat en Graus en 2014. El Ferruz.

L’ onso que se va escapá

¿Te'n acordas de lo que te diba l’atro día , que van arribá uns húngaros al llugá? no tel poz creure lo que va pasá. No més te digo que fa més de nou mesos que va ocurrí y encara el comentan unos con atros. Estabán un montó de dònas esperan al punte, a que puya-se un home que veniba de Monzó a vendé sardineta, y de pronto, allá enfrente de l’èra Gabriela van aparexé cuatre carromatos de húngaros tiraz per caballs , yo no n’hèba visto may y els atros zagal que estaban con yo, crego que tampòco, ixo que en ñ’habèba de més grans. Els carromatos èban coma ixas casetas que dibuixaban als cuentos con ventanas ,portas, chuminèra y hasta escalèras pa puyá y baixá, y detrás, un montó de chèn entre críos y grans, lo memos en van contá dieciòcho y fermaz als carromatos crabas, dos monos y un onso, que anabá con un collá y una cadena de ferrí piada al costat de las baras del carromato, me pensó, que pa que no s’escapa-se. Cuan va llegá el primèro dels carromato se van pará enfrente de las dònas y les van pregunta que agón podrían deseganchá els carromatos , pero que ñ’habe-se pròu sitio, pues, ells fèban circo, y necesitabán tamè que esta-se pllano al mateix tiempo. Una de las dònas ,que ara no m’en recordó les va dí, miren astí enfrente a las èras, pòden aná, señalán las de Rabalèro , Costante y Portèlla que estabán las tres chuntas y ademés teniban una bona sombra con un llironèro mòl gran que tienen els de Costante. Total que ent’allí que se van encaminá; per las ventanas asomabán ,críos con unas caretas negretas tanto per el sol, que els hèba torrau ,còma de puercas que las llevaban de fèba días sin habèr visto el aigua. Nusatros els zagals, mos van sentá allí al puente, al costat de casa Ròles y no mos perdeban res de lo que estaba pasán. Van desenganchá ells caballs , les hi van fermá una pata con una sogueta que después la tenibán piada a un fèrri cllavat a tèrra y tanquilamen van empezá a radé tota la hierba que se trobaba alrededó, en van contá deau , pues per cada carromato en ñ’habèba dos mes òtros dos que anabán sueltos. A las crabras las van dixá sueltas y al pòco rato ya estabán al huerto de Esparteñèro y de Espurt ,pues aunque ñ’habèba uns arnez posaz pa impedí el paso ,aquellas crabas que fèba, crego, que estabán mòlto tiempo sin mincha , se van tirá còma llòcas a las èras de ensaladas y esquiròlas. Menos mal que uno del críos s’en va doná cuenta y va corré a espanta-las, si no, se las hèsen minchau totas con la gana que portabán encima. Una de las dònas las va pía y empeza a muñi-las, pués teniban els bragueros a punto de reventá, els críos aquells no se van apartá ninguno de allí puès estabán esperán el momento ixe, coma aigua de mayo ,pa beure a gargalet la llet de las crabas. El onso estaba fermat al tronco del llironèro y pareixeba como si esta-se adormilat, allí enrollat y sin move-se. Als monos tamè els van dixà sueltos y les va falta tiempo pa puya-se- ne al llironèro, pero ixes, si que no parabán, anán de una rama enta òtra y els chiquez del húngaros se'ls mirabán y no parabán de riure, dels movimenz que fèban de aquí enta allá. Recordo que èba el mes de mayo y van pasá pels carrés un grupo de húngaros, críos ,donas y homes, con tambós y trompetas, tocán música, y el animals que llevabám, se parabán en las esquinas y gritabán “ Demá domenche a las sis de la tarde, gran funció de circo, lo may visto, acudiz a vèrlo, sòlo tos costará la voluntat , els que hi vingan que se'n porten una silla” Ñ’hèbeba mòlta confusió per vèr el circo ,y la chèn el domenche, acudibá con la silla al coll, y anabá pillán sitio alrededor de un rolde que hèbam fèito a tèrra. Va acudí casi tot el llugá .A las sis en punto va empezá a toca la música y a saldré toz els que anabán a actuá , en total deu, y chunto con els animals tamè va saldre un cavall. No fèba mòlla fret , ademés como estabam contino aplaudín, tenibas las manos royas y calentas; de repènte va soná un redoblle de tambó tan fort, que casi toz, mos van tindre que tapa las orellas, y a la vega entre mich de uns cortinajes va saldré el onso ,pareixeba mol gran, apoyat sobre las dos patas trasèras y la boca ubierta enseñan els dènz, y va soltá un gruñido que va retumbá pel tot el llugá,¡ Que susto! La chen van pega un grito que se va sentí hasta Alíns. A yo, no me va saldré ni palabra y als zagals y zagaletas que estabán toz chuntos allí , tampoco, mos van abrazá unos a otros ,cagadez de miedo. ¡ Nino que escalofrio! Lo més esperat entre els chicos y els grans èba vèr al onso pa sabre lo que fèba. El teniba agarrat per la cadena uno d’els húngaros que teniba uns brazos que mos parexeiban de fèrri ,de lo forz que se vedeban. Dos zagalez del húngaros aguntabám un cerclle de barril y el onso pegaba un brinco y pasaba per dintro del cerclle, axí tres o cuatre vegadas, toz aplaudiban a rabiá, lluego dos dònas n’aguantabán un atro que estaba pertotz esl sitios plleno de fòc, toz mos van quedá mirán y pregunta-mos ¿ Que pasará ara?. De repènte, van soná els tambós otra vegada pero encara més fort que la primera . El onso se va llevantá , cuan els tambós encara estabán resonán , va soltá un gruñido y se va tira cara al foc, con tan mala fortuna que se le va encendre el pèlo, va arrastrá al home que el teniba fermat y el va tirá contra las ròdas dels carromatos pegan-se una tozada que se va queda escalabrat y esteso a tèrra. Mira, aquell onso venga corré y corré y cuanto més correba, mes s’enceneba, la suerte que va tindre es que baixaba aigua per la Sosa y al pasá pel mich dels basals y vadinas y muixa-se se l’anaba apagán el fòc. Els húngaros més choves van saldré correns detrás del onso, corre que te corres, pero no’l van podre pillá hasta la Retorta, que'l van trobá allí , revolcan-se en un fangal pa saca-se’l doló de las cremaduras. Con lo que va pasá, tos podez imaginá que aquí se mos va acaba el circo, que pena, yo encara tingo gravat a la cabeza el día ixe, y crego que pa mòlto tiempo. Bueno, ninos ya tos contaré més cosas un atro día. Espero no aburri-tos con estas històrias. El Ferruz. Azanuy .Sis de Diciembre de 2011.

Páginas

Subscribe to RSS - Relatos